Richard Wade va ser pioner de l’agricultura ecològica, la permacultura i l’agricultura regenerativa a Catalunya. Va estar al capdavant de Permacultura Montsant i va ser un referent per a moltes persones d’aquest àmbit. Va traspassar el 22 d’octubre de 2025. En aquesta entrada, transcrivim l’entrevista feta l’abril de 2014 sobre la seva arribada a Catalunya i els seus inicis a Cornudella de Montsant. També ens parla de com es va encunyar el terme agricultura regenerativa amb Darren Doherty i de com afrontar el futur.
Text: Alba Gros. Imatges: Pedro Antonio Pérez.
Richard Wade | Imatge Pedro Antonio Pérez.
En tren (i riu). Era el 1973; senzillament vaig acabar les peles a Barcelona i no tenia més remei que cercar feina. Vaig trobar feina, amics i… perds el control de la vida! La meva intenció era, si em quedava aquí, fer agricultura ecològica. Buscava finca mentre donava classes d’anglès a Barcelona. Mirava cap a Girona, però els preus eren cars. Uns amics em van portar per aquesta zona del Baix Camp i una dona del poble em va buscar una finca aquí, a Arbolí. Vaig pagar-ne 200.000 pessetes i només me’n van quedar 40.000 per engegar-la. Em vaig quedar amb l’aigua al coll.
Havia sentit a parlar d’una cosa diferent, que anava més enllà de l’agricultura ecològica. Una amiga, l’Emilia Hazelip, em va donar els primers llibres de permacultura i em va dir: “això és el que necessites tu”. I era cert. Ella feia agricultura ecològica i ens havíem conegut en fires. Va ser qui va portar els primers professors australians aquí a Catalunya. De fet, el que jo encara no havia fet mai de la permacultura era la part del disseny i de les connexions, però aleshores ja cultivava, ja havia fet una casa, havia treballat la pedra i el bosc, ja tenia, doncs, una molt bona base pràctica d’anys.
Sí, ens hi vam traslladar per facilitar l’accés a l’escola dels fills. En aquell moment jo em situava a l’ala més esquerra dins la producció ecològica. Portava un hort de dues hectàrees, que requeria una dedicació molt àmplia i constant, per a uns consumidors que no valoraven l’esforç que representava, i era una situació difícil de compaginar amb la vida familiar. Així és que vaig decidir fer un gir i organitzar el primer curs junt amb un professor nord-americà, esperonat per gent que em tenia com a referent.
Tothom associa permacultura a disseny d’una finca, però sembla que va més enllà. Què és la permacultura?
D’on ve és el més important. És la primera disciplina basada en les noves teories del segle XX com la teoria de la relativitat i la física quàntica, que ens parlen de la connectivitat. Però la nostra societat encara està basada en la física newtoniana, que desmunta una estructura per estudiar-la en parts; per exemple, davant el canvi climàtic, hi ha qui diu que ens hem de convertir en vegans, d’altres que hem de tancar les centrals tèrmiques…
Estan enfocant la solució només des d’un segment que pot ser insignificant davant de totes les accions que hauríem de prendre per resoldre la situació. La permacultura intenta aplicar de forma pràctica aquesta idea de la connectivitat, incloent-nos a nosaltres en el sistema. La permacultura no tracta només de dissenyar una finca; tracta de dissenyar la societat.
“Estem parlant de viure dins les nostres necessitats i no dins els nostres desitjos.”
L’agricultura ecològica no té ètica. En canvi la permacultura situa l’ètica per damunt de tot i la fa la base dels seus pilars: cuidar la terra, cuidar les persones i compartir els recursos. Quan parlem de cuidar les persones, ens hi referim en un sentit ampli.
Per exemple, si per alimentar el nostre bestiar estem utilitzant farines de peixos que en altres països la gent utilitzava per menjar directament, estem causant un perjudici. I quan parlem de repartir els fruits, estem parlant de viure dins les nostres necessitats i no dins els nostres desitjos. Però sobretot l’ètica és un filtre per a un mateix, no per aplicar-lo en un altre, sinó sobre les meves actuacions i els seus impactes.
Depèn del sistema comercial, si estem parlant de produir per enviar lluny, va en contra de l’ètica perquè gastem molt de petroli per exportar. Podem i hem d’adaptar la permacultura en les finques agrícoles. La permacultura no és un quadre, és un camí. Tothom comença d’on està, no d’on vol estar.
No importa el que volem fer, estem plens de contradiccions perquè no podem desconnectar de la societat en què vivim. Es pot produir i nosaltres ho estem fent a Cornudella, on tenim la idea de fer una agricultura diferent però basada en mercats locals.
“Vull estar a la frontera mirant el que no sé, perquè afrontar-se al desconegut és el que ens dóna dinamisme.”
A Cornudella estem compaginant diferents tipus de producció en cinc hectàrees: oliveres, ovelles i gallines ponedores. Les ovelles ens mantenen la coberta herbàcia de les oliveres amb la seva pastura.
Hem vist un canvi dràstic en aquest cultiu, així que també les portaré a la vinya a l’hivern o passada la verema. Abans dallava l’herba, però s’acabava oxidant perquè no la incorporava al sòl i no entrava en el cicle de nutrients.
El bestiar manté a ratlla l’herba i a més accelera el cicle de nutrients amb el seu trepig i les seves femtes. Paral·lelament, les gallines ponedores ens permeten un cash flow ràpid perquè et donen ous que pots vendre fora i al mateix temps et donen adob per a les oliveres.
D’aquesta manera hem eliminat les despeses de gestió de les oliveres –menys la collita– i al mateix temps estem oferint un ou de molta qualitat perquè les gallines són animals omnívors, no els podem donar simplement pinso i tenir els patis oberts només per cobrir l’expedient ecològic.
La gallina ha de picar el terra, ha de sortir fora realment i menjar cucs i herba. És així com podem aconseguir un ou ric en Omega 3, sa i diferenciat de l’ou convencional.
Però el que realment estem fent a Cornudella és gestionar la terra. Les oliveres, la vinya i les ovelles són eines per regenerar el sòl. Tot el que és positiu i negatiu es veu en la superfície, i si està descoberta, els cicles naturals estan fallant.
Això no vol dir que no puguem passar, per exemple, la fresadora de manera superficial; en el moment que la passo m’estic posant el barret de porc senglar, que renova la terra i ajuda que allí on hi ha gramínies surtin després lleguminoses i plantes de fulla ampla.
No m’agrada que em diguin que sóc “expert”; un expert és el que sap pràcticament tot de gairebé res, tal com diu Bill Mollison. La vertadera universitat, tal i com també diu ell, és la que dóna èmfasi a la ignorància, al que no sabem.
Quan sortim de la universitat hem de tenir una idea de la quantitat de coses que no sabem, perquè la mica que hem après està interconnectada amb tot el que ens queda per aprendre, i només fent aquest reconeixement serem capaços de continuar en l’aprenentatge.
De les persones que vénen aquí a fer els cursos, la meitat són universitàries i poques vegades reconeixen que la carrera els ha servit per créixer com a persona, per tenir una vida interessant i dinàmica.
No vull ser un expert, sinó un inexpert. Vull estar a la frontera mirant el que no sé, no pas el que ja sé, perquè afrontar-se al desconegut és el que ens dóna dinamisme. No estaria als 70 anys organitzant cursos de permacultura si jo no hi aprengués res.
"A mi se’m va acudir que podíem parlar d' "agricultura regenerativa” i a en Darren Doherty li va agradar i va continuar utilitzant el terme."
Tinc la sensació que a les ciutats s’està impulsant molt. Però no entenc per què la gent aquí té aversió d’organitzar-se una miqueta. A Barcelona hi ha gent ficada en el moviment que em diuen que no es parlen entre ells… Jo no ho sé, però sembla que no hi ha una xarxa que treballi conjuntament. És clar que nosaltres estem a la quinta punyeta i tenim massa feina, però no entenc per què a Barcelona no hi ha res que rodi i rodi bé.
A l’Estat espanyol s’hauria de poder obtenir el diploma que t’acredita per donar classes de permacultura, però ara mateix si te’l vols treure, has de fer-ho per internet o acudir a una acadèmia italiana. Ningú aquí s’ha volgut fer càrrec de la burocràcia que suposa fer aquesta formació.
L’agricultura regenerativa és un fill de la permacultura. Cap als anys 80, l’Institut Rodale publicava la revista New Farm amb l’afany de portar l’agricultura ecològica als pagesos convencionals. Però el cas és que no se’n van sortir perquè només se la llegien els pagesos ja convençuts i van deixar de publicar-la.
Més endavant, van començar a treballar posant en contacte gent d’extensió agrària, tècnics universitaris, pagesos i tots els agents del sector en la recerca de la millora de la fertilitat del sòl sense adobs químics. Per a un pagès convencional que està tenint problemes, és més atractiu parlar-li de regenerar la terra que no pas fer-lo entrar en agricultura ecològica. Va ser un èxit total i van crear una extensa xarxa al voltant de l’Institut.
Quan Maderas Nobles de la Sierra del Segura ens va encarregar a mi i a en Darren Doherty l’organització d’un curs, vam estar pensant com traduir el terme carbon farming que ell estava utilitzant per fer arribar aquesta concepció de millora de la fertilitat del sòl. A mi se’m va acudir que podíem parlar d“agricultura regenerativa” i a en Darren li va agradar i va continuar utilitzant el terme.
"Si no fas la pregunta adequada, la resposta no va enlloc"
Des de la permacultura ens resulta més fàcil treballar-ho des del punt de vista de lluita contra el canvi climàtic per l’entorn en què ens trobem. Ens adonem de la falta de matèria orgànica del nostre sòl i la possibilitat de captar carboni amb una bona gestió.
La permacultura aplica tècniques que inverteixen la despesa energètica, aplicant la regeneració del sòl, fent comercialització propera… En canvi als EUA treballen molt l’aspecte comunitari de l’agricultura, perquè si hi ha un col·lapse, no sobreviuràs si no estàs en xarxa.
El col·lapse que estan vivint allí és tant econòmic com social, trencant les poques estructures que hi havia. Allà el que els preocupa és, sobretot, la pobresa que es va estenent per tot el país. Certament estem en un canvi de paradigma enorme i aquest canvi paralitza a moltíssima gent perquè no estem acostumats a fer transicions, les hem eliminat de la nostra societat.
Jo no crec en un col·lapse brusc perquè el món funciona sistèmicament i això ajudarà a amortitzar la baixada de la producció del petroli.
El disseny i la visió del futur. Si no fas la pregunta adequada, la resposta no et porta enlloc. La pregunta és molt més important que la resposta. Forma part del procés del disseny. Si estàs en una situació dolenta, l’única forma de fer un disseny adequat és saltar 30 anys en el futur per tenir una visió global de com creus que hauran de ser les coses d’una manera acordada amb tothom.
Has de sortir de la mentalitat de solucionar els problemes puntuals i actuals de manera immediata. Te n’has de distanciar. Després, un cop has dissenyat el futur, tornes al present per fer les propostes adequades per arribar-hi des del punt on et trobes. I és així quan el camí pren sentit i els canvis a fer no generen rebuig d’entrada en el teu entorn social. ✿
Amb la col·laboració de:
Amb el suport de:
