Desherbar amb herbes (2a part)

Segons l’informe, el sègol utilitza set tipus de mecanismes de supressió d’arvenses quan actua com a coberta:

• Competició per l’espai i barreres físiques. Això val sobretot pels encoixinats amb la palla fruit de la destrucció de la coberta, més que no pas per la coberta en estat viu, que també. S’ha vist que amb un encoixinat de vuit tones de matèria seca/hectàrea al sòl, l’emergència d’herbes és molt i molt baixa. I amb nivells inferiors de biomassa, el control és sobre les herbes amb llavors més petites, com l’amarant i el blet, ja que la grana no té prou energia acumulada perquè la plàntula pugui travessar el gruix de palla, i aquesta mor en l’intent. El resultat d’aquest encoixinat és que manté la humitat al sòl de manera que afavoreix la germinació de les llavors, però que aquestes germinacions no arriben a fi de bé i, per tant, va disminuint l’estoc de llavors del sòl.
• Competició pels nutrients. El nitrogen i el fòsfor són els elements que suposen el major repte.
  • El sègol té una gran capacitat de capturar el nitrogen disponible, fins i tot en estadis inicials quan presenta poc desenvolupament vegetatiu. La manca de nitrogen disponible al sòl disminueix fortament l’emergència d’herbes adventícies anuals, com els blets i la setària (serreig, llapassa, panissola). De fet es pot dir, en general, que la presència de nitrogen al sòl fa que la dormància de les llavors es trenqui més fàcilment. Per tant, a menys nitrogen disponible, menys germinació de llavors del sòl.
  • Pel que fa al fòsfor, el sègol és capaç d’accedir a les reserves no accessibles per la resta de plantes en general. I això és perquè les arrels d’aquest cereal, gràcies a les micorrizes i els bacteris interns (fagocitats) poden aconseguir el fòsfor del material original del sòl (bioturbació).
• Competició per l’aigua. En fase vegetativa, el sègol és una planta molt eficaç a l’hora de competir per l’aigua gràcies al seu sistema radicular fascicular i molt dens. A més, afavoreix molt la infiltració d’aigua de pluja al sòl. Ara bé, un cop destruït i en forma d’encoixinat manté moltíssim la humitat al sòl, la qual cosa afavoreix molt la germinació de les herbes i caldrà, doncs, jugar amb el gruix de l’encoixinat per tal que les plàntules morin per manca de capacitat de travessar-lo.
• Competició per la llum. Les adventícies d’hivern són molt sensibles a la cobertura que crea el sègol en estadi de plàntula. Així mateix, en forma d’encoixinat també priva eficaçment l’entrada de llum a la superfície del sòl, la qual cosa afecta les herbes d’estiu, les quals necessiten molta llum per a germinar (cua de vaca, amarant, serreig…). L’encoixinat ha de ser continu, sense forats, per tenir un bon efecte.
• Al·lelopatia. Hi ha moltes publicacions que descriuen aquest efecte en el sègol, però també hi ha algunes contradiccions entre elles. El que sí que és clar és que el sègol produeix benzoxazinoides (BX), que són substàncies químiques fitotòxiques per altres plantes; i sobretot ho fa just abans de la floració i a la fi de cicle, de manera que la palla genera certa fitotoxicitat durant un parell de setmanes un cop morta la planta. Els assaigs amb cugula mostren que aquesta herba germina en menor grau i el seu creixement es veu alentit en camps amb coberta de sègol.
• Regulació de la temperatura del sòl. Moltes adventícies necessiten un contrast marcat de temperatura per trencar la dormància de les seves llavors al sòl, condició que es veu molt amortida quan hi ha una coberta vegetal al tros.
• Filtrat de la llum. Les plantes tenen uns receptors de llum vermella de dos tipus segons la seva longitud d’ona, la vermella normal i la vermella llunyana, anomenats fitocroms. Aquests desencadenen processos de la planta en funció de la llum que reben. Quan una planta es troba a sobre l’altra, la primera rep més llum vermella normal i la de sota menys, però totes dues reben la mateixa quantitat de llum del vermell llunyà. Aleshores, la planta de sota inicia un procés per allargar la seva tija per sortir de l’ombra, però esdevé fràgil i el procés perjudica el seu desenvolupament i reproducció. Així, si el cultiu de cobertura fa l’efecte de la planta de sobre i l’adventícia juga el rol de la planta de sota, és clar que l’herba adventícia serà un individu feble i amb baixa capacitat reproductiva.