El sector de l’apicultura viu moments difícils a Catalunya. Després de gairebé quaranta anys de l’arribada de la varroa (Varroa destructor) –l’àcar de l’abella de la mel que actua com a vector de malalties que debiliten o exterminen la colònia–, altres factors estan agafant més pes en els maldecaps dels i les abellaires.
El més important i el que s’ha posat més en evidència pública és l’agressivitat de la vespa asiàtica, depredadora de les abelles i d’altres insectes. Així i tot, la calamitat és la suma de diferents reptes i situacions, entre els quals hi ha la sequera i la normalització de l’alimentació complementària, amb tot el que comporten.
Text: Alba Gros. Imatges: Mercè Vinyals
Kilian Sampol i la Isabel Vert són socis productors de mel –La Calma– a la comarca de la Garrotxa. Porten 250 caixes, la meitat en producció ecològica i l’altra en maneig convencional, perquè no totes les arnes estan situades en punts amb un radi de tres quilòmetres de vegetació silvestre o cultius també certificats. El darrer any, els seus eixams van patir una mortalitat del 40%, quan el percentatge que es pot considerar normal és del 15%. El més preocupant és que no és un cas aïllat, sinó que altres col·legues de la seva zona han passat pel mateix.
La varroa, la vespa asiàtica, la menor floració a causa de la sequera i una alimentació suplementària que alguns experts no consideren prou completa són els causants probables d’aquest daltabaix. La conseqüència és que necessiten comprar eixams repetidament, quan abans podien cobrir les baixes amb la seva pròpia recria. “Tots estem comprant animals cada any; reproduïm, però també comprem per mantenir el cens; ens guanyen les baixes”, explica en Kilian. I continua: “Ens ho agafem com qui compra planter”.
Bona part de les pèrdues del sector apícola es carreguen a l’efecte de l’arribada de la vespa asiàtica a Catalunya. La Vespa velutina –el seu nom en llatí– és una espècie invasora arribada del sud-est asiàtic depredadora d’insectes diferents que depreda també abelles de la mel a l’entrada del seus ruscs. Es va localitzar per primera vegada el 2013 a l’Alt Empordà, i actualment ja està escampada per tot el país, concentrada sobretot a les demarcacions de Girona i Barcelona, i anant de nord a sud arriba també a la resta de demarcacions.
La tardor passada, les diferents organitzacions apícoles i Unió de Pagesos es van unir per reclamar al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural recursos per al control d’aquest insecte. Les xifres que van presentar donaven una afectació de fins al 95% en les arnes de les comarques gironines i unes pèrdues econòmiques totals que s’enfilaven a més de dos milions i mig d’euros.
El dispendi es deu no només a la mortalitat i reposició de les arnes a causa de la vespa, sinó també a la pèrdua de la collita de la tardor i a la necessitat de complementar l’alimentació de les abelles, especialment entre el setembre i el novembre, quan l’atac és més contundent.
Les vespes se situen en el que s’anomena trescador –piquera en castellà– de l’arna, és a dir, a l’entrada, i és allí on capturen les abelles. Per acabar-ho d’adobar, les vespes asiàtiques poden alliberar una substància amb feromones per avisar altres vespes que allà hi ha una font important d’aliment. Les abelles, per la seva banda, poden presentar batalla amuntegant-se en forma de fletxa, però la seva situació és molt compromesa i l’eixam es reclou a l’interior de l’arna.
El trescador, o piquera, en castellà
Sense sortir a recol·lectar, al cap de poques setmanes les reserves minven, falta aliment per a la cria, l’eixam es debilita i pot morir. Per evitar-ho, apicultors i apicultores aporten alimentació complementària que permet que la colònia passi l’hivern i arribi a la primavera en un estat prou fort per fer una bona producció de mel. Mentrestant, la pega inevitable és la pèrdua de la collita de tardor.
El control de la vespa asiàtica passa, ara com ara, per l’eliminació de nius i per la utilització de trampes com les arpes elèctriques, morrions i la trampa Koldo-Belasko. El projecte ECOAPICOLA, impulsat per la Universitat de Girona, ha estat comprovant la validesa d’aquestes eines i ha conclòs que la seva eficiència depèn del seu bon disseny i d’una bona electrònica.
En concret, la que ha donat millors resultats és la trampa Koldo-Belasko, desenvolupada per un apicultor basc i millorada per l’equip d’investigadors de la Universitat. Josep M. Bas, investigador del departament de Ciències Ambientals que ha liderat la recerca i que també és apicultor aficionat, detalla que: “Ben feta i ben col·locada és molt efectiva. Ja l’hem provat durant dos anys, en dues comarques diferents, i funciona”. Això dona esperances a apicultors com Kilian Sampol, que confia que aquest any reduirà significativament les baixes: “En aquesta època [gener], altres anys ja n’havien petat i aquest any les hem vist totes vives.” Ara bé, hi ha una condició: l’eixam ha d’estar sanejat de varroa.
I és que la varroa continua afectant de manera contundent els ruscs i necessita controls i tractaments continuats per tenir-la a ratlla. Aquest àcar, també d’origen asiàtic, va suposar una sotragada molt important en el sector quan va arribar la dècada dels vuitanta. Actua com a vector transmissor de malalties, sobretot víriques, com per exemple el virus de les ales deformades. Es reprodueix en les cel·les de cria de les abelles, i després s’agafa i s’alimenta sobre les abelles.
Els apicultors amb qui hem parlat tenen una percepció diferent de la virulència d’aquest àcar i de les malalties que transmet. Els situats a Catalunya són del parer que ara té una afectació més gran i que els tractaments han de ser més constants i més sovintejats. Manel Simon és apicultor aficionat des de fa vint anys i recorda que els primers anys de dedicació només feia un tractament anual, mentre que ara n’ha de fer tres. Comparteix amb Kilian Sampol la idea que la varroa ara, amb l’afegit de la vespa i de la sequera, causa més estralls: “S’han de fer controls constants per conèixer el nivell de varroa que té l’eixam i tractar-la de seguida si veus que s’està escapant; els aficionats no fem tants controls i se’ns escapa més fàcilment”.
L’equip de Josep M. Bas també ha estat investigant els mètodes i els maneigs més eficients per al control de la varroa dins del projecte ECOAPICOLA. Pel que fa als productes orgànics, han comprovat que el millor són les tires de cel·lulosa d’àcid oxàlic quan s’apliquen correctament. De fet, hi ha apicultors convencionals que les utilitzen per fer un descans dels productes sintètics habituals, alguns dels quals, a més, no són tan efectius, segons la recerca de la Universitat de Girona.
Abans de fer el tractament hi ha dues qüestions importants que cal tenir en compte. En primer lloc, fer un test per saber si l’eixam està afectat o no per varroa, i fins on, per evitar aplicacions per protocol quan no caldrien, i perquè l’afectació de l’àcar no sempre és evident. De vegades, les malalties només afloren quan arriben dies seguits de pluja o les floracions baixen i les abelles es debiliten, però això no vol dir que l’àcar no hagi entrat a l’eixam. En segon lloc, cal fer el tractament en el moment més oportú, és a di, quan hi ha menys cria al rusc, normalment a final d’hivern –abans de la primera floraci– i durant l’estiu, en segons quines zones.
Fer aquests tractaments és una càrrega de feina important. Josetxo Rodríguez és apicultor professional dedicat a la selecció i cria d’abelles a Vilanova de la Sal, i ho sap molt bé. Minimitzar tant com sigui possible els tractaments, fins i tot els d’origen orgànic, és molt important. En Josetxo argumenta que “a més de l’acumulació dels residus a la cera –que és un circuit tancat–, la repetició continuada de tractaments –també amb àcid oxàlic– pot tenir repercussions a mig termini amb la reducció de la vida de les abelles que integren la colònia”. El que és clar és que un eixam fort, en una temporada amb una bona floració, com també determinades genètiques d’abelles resistents a l’àcar, pot afavorir la supervivència dels eixams.
La condició illenca de Mallorca ha afavorit el benestar dels seus ruscs. D’una banda, perquè fa dos anys es va declarar l’illa com a zona lliure de Vespa velutina, després de tres anys de lluitar contra aquest insecte invasor. I d’altra banda, perquè els estudis genètics apícoles han confirmat que les seves reines són lleugerament diferents de les de la península. Aquesta lleugera diferència pot ser la causant de la seva millor resistència a la varroa.
La Universitat de les Illes Balears va començar fa anys un projecte de millora i selecció de reines autòctones. Gori Lladó, apicultor aficionat, tècnic especialista agrícola, hi va participar i explica que: “Moltes reines en què detectem un grau important de parasitació de varroa no tenen una menor producció comparades amb altres reines que estan en tractament”. Tant per a ell com per al seu col·lega Juan M. Vergara, biòleg i també apicultor, la varroa no és més virulenta ara que quan va arribar. Per tant, la seva percepció difereix de la que tenen els catalans Manel Simon i Kilian Sampol.
A més de la genètica, també és possible que la pressió de la vespa asiàtica i el tipus de maneig estigui relacionat amb aquesta resistència. Segons Gori Lladó, a Mallorca sempre s’ha fet una apicultura poc intensiva: “Hi ha molt autoconsum i hi ha hagut poques cures, s’han fet pocs tractaments i potser s’han seleccionat les més resistents a la varroa; o potser aquí la varroa és de naturalesa més lleu”. Difícil de dir. Les característiques de l’illa no donen peu a la transhumància i en general es deixa que els ruscos facin al seu ritme, segons la floració que hi ha i complementant l’alimentació només durant la sequera estiuenca.
La normativa de producció agrària ecològica permet alimentar els eixams artificialment de manera excepcional, però en les zones de Catalunya on la vespa asiàtica és més present aquesta excepcionalitat s’ha normalitzat, segons expliquen els apicultors amb qui hem parlat. Quan les abelles no poden sortir del rusc per la presència de l’asiàtica, necessiten suport extern per sobreviure.
A més a més, la sequera i la conseqüent davallada de les floracions també obliga a aportar alimentació artificial si no es vol veure patir la colònia i això, en definitiva, vol dir aportar mel, xarop de sucre o sucre. En apicultura ecològica, totes aquestes substàncies també han d’estar certificades. Segons explica Joseptxo Rodríguez: “Són substituts relativament eficients”. Ara bé, en un eixam, les abelles també necessiten pol·len per obtenir la proteïna i els aminoàcids necessaris per a una nutrició completa, i en aquest aspecte: “La suplementació que podem donar no és prou eficient, no l’arriba a substituir i aquesta mancança és molt greu”, continua Rodríguez. Ell creu que la varroa i les conseqüències de la contínua alimentació complementària poden ser els motius de la falta de vigor de les reines que pateixen alguns apicultors catalans, més que no pas una qüestió genètica. Josep M. Bas també és del parer que amb l’alimentació complementària hi ha el perill de tenir l’eixam estimulat contínuament: “És normal que no aguantin”.
Zukán Apícola és una de les empreses fabricants d’aliment complementari més conegudes. La seva secció d’I+D ha participat en un parell de projectes europeus i col·labora habitualment amb la Universitat de Múrcia. Segons Pedro Díaz, el seu responsable, els apicultors demanen més proporció de proteïna però el que és important és “que sigui de qualitat i contingui els deu aminoàcids que l’abella no pot sintetitzar per ella mateixa, i que a més els contingui en una determinada proporció perquè els pugui assimilar”. Vet aquí la principal dificultat.
L’Òscar Gandia és apicultor ecològic a València i no necessita aquesta alimentació complementària, segons ell mateix explica. És al capdavant de l’empresa Natural Bee i és la quarta generació d’apicultors. La seva situació és molt diferent. Per començar, la Vespa velutina encara no ha arribat a les seves terres i els eixams no viuen mesos de tardor reclosos per no patir-ne els atacs. I en segon lloc, té les floracions assegurades gràcies a la transhumància que practica a diferents llocs de la península com Múrcia, Andalusia, Aragó, Castella la Manxa i Castella i Lleó. També venia a Catalunya, però l’atac de la vespa asiàtica i les pèrdues que representava a les seves caixes l’en van fer desdir ja fa uns quants anys.
Kilian Sampol i la Isabel Vert, socis productors de mel –La Calma
Quan l’Òscar escolta els testimonis d’altres apicultors amb pèrdues que poden superar el 30% reconeix que “aquest any ha estat pitjor per la sequera, que s’ha sumat a la varroa”. Però a ell la sequera l’ha afectat menys. Amb la transhumància i el seguiment de les millors floracions la bona alimentació està assegurada i les varietats de mel per recollir també. El cost és la taxa de la certificació ecològica que s’ha de pagar a cada un dels organismes de control dels diferents territoris i també els viatges i les estades per al control dels ruscs.
Gràcies a la transhumància i al seguiment exhaustiu dels eixams aconsegueix tancar tot el cercle: es fan la recria i també s’autoproveeixen de cera. I no només això, sinó que estan tan satisfets amb la genètica de les seves reines i eixams que no accepten altres eixams ni que siguin regalats: “No els vull perquè si introduïm abelles i reines d’unes altres característiques, ens pot afectar”. Queda per veure què passarà amb l’apicultura valenciana quan la vespa asiàtica arribi a la seva latitud. L’avanç de la vespa asiàtica s’ha demostrat imparable el darrer decenni. Al nord de Castelló ja s’han encès les primeres alarmes i s’espera que de mica en mica vagi afectant tota la península.
Una de les conseqüències de l’impacte de la varroa i també de la vespa asiàtica és la intensificació de la feina apícola. Òscar Gandia té clar que “per tenir un bon producte i viure d’això t’hi has de dedicar al 100%, no pots fer una visita al mes. Tot i així, les abelles cada vegada recol·lecten menys i està augmentant la mortalitat cada any”. Controls, tractaments, trampes, alimentació complementària… tot de feines extres que abans de l’entrada de la varroa no eren imprescindibles i que permetia tenir en l’apicultura una afició que donava mel per a l’autoconsum de manera prou senzilla. “L’apicultura i les abelles estan en perill d’extinció”, afirma taxatiu l’Òscar.
Serveix d’exemple el cas del Manel Simon. Amb la pèrdua del 80% dels seus eixams el darrer any, ha decidit agafar-se un descans i revisar “si les trobo gaire a faltar”. I reflexiona: “Hem passat de l’apicultura extensiva a la intensiva. Hem d’estar-hi molt a sobre amb tractaments. Els apicultors que queden són molt lluitadors contra la varroa, contra la vespa, etc. És una nova dimensió”. Kilian Sampol coincideix totalment amb la seva opinió i és ben contundent: “S’està acabant l’apicultura d’aficionat, perquè per mantenir els eixams cal una freqüència de control, de visites i cures que una persona aficionada no sempre pot complir”.
També l’apicultura professional està canviant tant que ja hi ha qui ha buscat maneres complementàries d’omplir una mica més el calaix. A ca La Melera, per exemple, estan aplicant tècniques terapèutiques com l’apiteràpia, aprofitant les substàncies volàtils que desprèn l’eixam, amb llits terapèutics sobre les arnes o bé amb les picades d’abelles. I, evidentment, preparant i comercialitzant tot el que poden donar de si aquests insectes: pròpoli, gelea, mel… La postura de Carolina Obiol, al capdavant d’aquesta explotació apícola al Bages, és apostar “per tenir menys arnes i per obrir la finca a visites, tractaments d’apiteràpia, jornades i formacions” per compensar les dificultats amb què es troben en la gestió de les arnes. I és contundent quan diu: “Fins que no surti una feromona amb què puguis caçar mascles i reines de vespa asiàtica, no ens en sortirem”.
És ben clar que la vespa asiàtica ha empitjorat una situació que ja era prou delicada, just quan els tractaments per a la varroa anaven agafant força i aconseguint fer sobreviure amb més força les colònies. Allà on encara no ha arribat, l’apicultura encara gaudeix de prou bona salut. Sobretot els atacs de la tardor –i el conseqüent confinament– afebleixen les abelles, que no troben en l’alimentació complementària tots els nutrients de l’alimentació natural. I quan les abelles no estan al cent per cent, les malalties que transmet la varroa afloren amb més facilitat i agreugen l’estat de la colònia. Afortunadament els projectes d’investigació i la determinació del sector apícola per sortir-se’n sembla que permet veure una mica de llum al final del túnel. Serà bàsica la difusió dels nous coneixements perquè els territoris on la Vespa velutina encara no ha arribat es preparin per a l’entrada d’aquest insecte invasor i les terribles conseqüències que comporta. Per acabar-ho d’adobar, també caldrà blindar-se d’alguna manera per l’entrada de mel d’importació.
ELS NEONICOTINOIDES
El mes de febrer, Ecologistes en Acció publicava una nota de premsa alertant que l’Estat espanyol autoritzava l’ús de productes fitosanitaris que contenien l’insecticida neonicotineoide per al tractament de la llavor de la remolatxa sucrera. Aquest insecticida està prohibit a la Unió Europea, segons aclareix la mateixa entitat ecologista , pels efectes nocius per a insectes i concretament per a les abelles de la mel. Aquesta situació no ha d’afectar necessàriament la producció ecològica. D’una banda, perquè els eixams han de tenir tres quilòmetres de circumferència amb cultius ecològics o silvestres; i de l’altra, perquè les autoritzacions que es donen per a l’ús de llavor no ecològica requereixen que les llavors que s’utilitzaran no portin cap tractament postcollita no autoritzat en aquest sistema productiu. Per normativa, aquests tractaments han de figurar al sac de les llavors.
MEL ECOLÒGICA DE LA XINA
L’apicultura ecològica professional, a més de trescar amb la varroa i la vespa velutina, també ha de fer front a un altre repte: l’entrada de mel ecològica arribada de països tercers. Òscar Gandia, apicultor a València, testimonia: “Rebo correus de la Xina oferint-me mel amb certificació ecològica a uns preus de riure”.
Amb la col·laboració de:
Amb el suport de:
