Isidre Martínez Badia ha estat vinculat a la producció ecològica des dels seus anys d’estudis universitaris d’enginyeria agrònoma, quan va formar part d’un grup d’estudiants interessats i, més tard, de la Coordinadora d’Agricultura Ecològica. A finals dels anys vuitanta va començar a treballar a la Generalitat de Catalunya com a agent d’extensió agrària a Banyoles, on ja va poder treballar amb els pioners ecològics de la zona.
El 1994, va impulsar la creació del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica, del qual va ser nomenat el primer director tècnic. El 2001, aquest organisme va passar a ser una corporació de dret públic amb personal extern al cos de funcionaris. Aleshores, l’Isidre Martínez va posar-se al capdavant de la nova Unitat de Producció Ecològica del Departament d’Agricultura, que va assumir les tasques d’autoritat competent.
Des d’aleshores, com a responsable d’aquesta unitat ha participat en l’impuls de múltiples actuacions de promoció del sector ecològic. Ara, amb 64 anys, ha decidit jubilar-se anticipadament, i hem aprofitat per parlar obertament amb ell del sector i d’una política agrària que defineix com a absent.
Text: Alba Gros.
Isidre Martínez, cap de la Unitat de Producció Ecològica de la Generalitat de Catalunya fins al 2025 | Imatge de Xavier Coma.
Estar al capdavant de la Unitat de Producció Agrària Ecològica de la Generalitat no deu haver estat fàcil.
La posició amb què m’he trobat ha estat una mica especial. Des de fora, hem estat part de l’Administració, i a vegades se’ns veu com l’enemic. I mirats des de dins l’Administració, hem estat gent que feia una cosa estranya. Des dels tècnics i els investigadors, el sector ecològic es veia molt antisistema, poc seriós… com una tonteria que no tenia substància, perquè era un moment en què les millores per intensificar i produir tenien molt bona acollida entre el món científic, tècnic i comercial. He nedat entre dues aigües, però la meva convicció en la importància de la producció ecològica sempre m’ha ajudat.
També deus haver trobat esculls i decepcions.
Durant tota la meva carrera professional –i ara, al final, ha esdevingut insuportable–, la decepció principal ha sigut veure la mediocritat amb què se situen els temes agraris dins la política. Moltes vegades, qui està al davant no tan sols no té un coneixement directe del sector agrari i la realitat rural sinó que no té un interès genuí cap aquests temes. Simplement, l’hi ha tocat. I no només als polítics, sinó també a alguns funcionaris.
En l’època d’extensió agrària, per exemple, hi havia gent molt més interessada i formada, amb idees… amb un full de ruta, per entendre’ns; però això no ha existit mai més i cada cop es fa més clientelisme, sobretot cap a les grans empreses. I és una pena, perquè tenim un país amb una pagesia familiar que és l’única que gestiona el territori i no se li ha donat mai el paper que mereix.
Una altra decepció ha estat veure que el sector ecològic no ha tingut mai veu ni estructura, ni la presència que hagués requerit. Però he tingut molta gent interessant i motivada al costat i això m’ha ajudat a protegir-nos tant del fred de fora com del fred de dins.
Creus que hem perdut oportunitats en el marc europeu en què ens trobem?
Sí. El Ministeri no ha exercit mai un paper de lideratge i coordinació real de les autoritats competents de les diferents autonomies. S’ha limitat bàsicament a anar a Europa i passar-nos la informació, sense gaire més. Si en lloc de ser petits regnes de taifa ens haguéssim coordinat i haguéssim intentat fer coses junts, com per exemple un quadern de normes tècniques comú, hauria estat més productiu.
Gent del país es queixa que la nostra interpretació de la normativa europea és més restrictiva que la que fan en altres comunitats autònomes i això ens resta competència. Creus que realment és així?
El Reglament Europeu té uns principis molt bons i unes normes que intenten concretar aquests principis. Aquestes normes són les que utilitzen les entitats de control per certificar i les que els productors han de complir. I entre una cosa i l’altra hi ha forats: hi ha aspectes recollits en els principis que no estan desenvolupats en normes concretes, i hi ha normes ambigües que deixen marge d’interpretació i no tothom actua igual.
A més, en el moment que el sector creix i hi entren empreses que també estan en el sector convencional –que són les que més influeixen a la conselleria–, comencen a pressionar a la baixa, perquè estan més interessades en els resultats que en els principis.
No totes les comunitats autònomes tenen el mateix interès en la producció agrària ecològica. Algunes han passat el control a entitats privades, que actuen per negoci amb ànim de lucre. No dic que ho facin pitjor, però sí que ho fan des d’una altra perspectiva: s’hi guanyen la vida. Imagina’t que una entitat privada té 100 operadors i un d’ells és molt gran. I ara imagina’t que aquest operador amenaça de canviar d’organisme de control. Evidentment es perdran ingressos, caldrà fer fora gent i l’empresa s’ho mirarà d’una altra manera que en el cas d’un organisme públic.
El sector no ha fet servir mai l'oportunitat i les possibilitats de dirigir un Consell públic
Perquè la producció ecològica encara ha de pagar diners per estar certificada…
Un dels principis de la Unió Europea és que qui contamina paga. Si aquest principi fos cert, haurien de pagar més els que fan producció convencional que no pas els productors ecològics, no? Però resulta que són aquests els que assumeixen el cost de la certificació.
Però més enllà d’això, és molt millor que paguin a una certificadora pública, que no està sotmesa al xantatge econòmic al que poden estar sotmeses les privades. A més, tots els operadors voten els seus representants a la Junta Directiva del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) en unes eleccions. Una altra cosa és si el sector s’ho creu o no, si fa o no servir aquesta eina, si té o no ganes d’implicar-se en el CCPAE…
I tu creus…
El sector no ha fet servir mai l’oportunitat i les possibilitats de dirigir un Consell públic. Els primers anys es va pensar que el CCPAE seria l’òrgan de representació que podria suplir la falta d’estructura representativa del sector. Però aquest no és el seu paper, i quan això va quedar clar sembla que ningú va tenir gaire interès a participar-hi. A les darreres eleccions va haver-hi una participació de pena. Sembla que el sector no veu cap utilitat en poder dirigir el rumb del Consell, és una pena…
Quin seria el missatge perquè l’aprofiti?
Hi ha un tema sobre la taula de fa molts anys en què el CCPAE hi podria intervenir: de quina manera es pot protegir la petita pagesia ecològica, els transformadors més artesans i tots els operadors que treballen per al mercat local? La comercialització local no està contemplada dins les normes europees però aquest aspecte forma part de la idiosincràsia de molts consumidors de productes ecològics. Des que ha entrat la gran agroindústria en la producció ecològica ens hem adonat que la comercialització dels productes ecològics segueix la mateixa dinàmica que la dels aliments convencionals: respon a un context de globalització capitalista, amb aliments que van i venen d’aquí cap allà.
El segell ecològic no indica quan l’aliment és d’origen local, només diu si és de procedència de la Unió Europea o no, i apareix tan petit que gairebé no es veu. Per situar l’aliment ecològic i local en el centre del moviment ecològic –quelcom que no està contemplat en la normativa europea però que ens hauria d’interessar com a país–, cal desenvolupar una estratègia pròpia, ja que la Unió Europea no ho farà.
Estem parlant d’un segell ecològic local? Europa ens dona marge per fer-lo?
Sí. No és fàcil però es pot fer. Però qui ho farà? Ho poden fer els propis agents comercials: per exemple, hi ha supermercats que en determinats països etiqueten l’origen dels productes ecològics. Ens interessa que ho facin les diferents cadenes d’alimentació, cadascuna a la seva manera, sense unitat, confonent el consumidor? En el nostre cas, ho farà la Generalitat? Fa anys que una part del sector ho demana però no s’ha fet, no ha interessat ni previsiblement interessarà.
El Govern es decanta per dirigir els seus esforços a un altre tipus d’empreses i interessos: la petita pagesia ecològica queda bé per posar-la a l’aparador, però els esforços van dirigits a altres tipus de produccions i empreses. El Departament d’Agricultura centra els seus esforços en gestionar els ajuts de la Unió Europea i donar suport als interessos de les grans empreses agropecuàries; per això ha esdevingut una gran gestoria en què la majoria de tècnics només treballa amb expedients i programes.
Qui més podria fer un segell ecològic local? Doncs el CCPAE, el Consell ho podria fer, els membres electes de la Junta Rectora ho podrien impulsar.
De debò estàs dient que és un tema de voluntat, que el Consell podria impulsar un segell ecològic local?
És un tema de voluntat. Els vocals electes de la Junta no ho fan perquè realment no saben què poden fer. Si el sector, representat a la Junta, fa la reflexió que necessita un reconeixement més clar per part del consumidor sobre la procedència dels productes ecològics certificats que consumeix, hi ha marge per a accions que ho concretin.
Per què al sector li costa tant d’aglutinar-se i fer pinya?
El sector agrari està en una erosió contínua. Les explotacions familiars –a qui pot interessar, per exemple, el segell ecològic local– són petites i amb molts de problemes tècnics, de continuïtat, de rendibilitat… i això fa difícil que es puguin organitzar de manera efectiva. El fet que la Unió de Pagesos (UP) defensi amb les dents el seu paper com a únic representant del sector productiu ecològic finalment ha estat un error, perquè en realitat no és una entitat que defensi la producció ecològica. Per buscar una analogia que s’entengui, podem dir que el sector ecològic, dins de la UP, ha estat com la Unitat de Producció Ecològica dins el Departament d’Agricultura: un miratge, “que vagin fent, però que no emprenyin”.
Creus que la normativa europea hauria de ser més ambiciosa i ampliar-se integrant criteris socials i energètics, per exemple? Tenim marge per a un segell ecològic de dues qualitats?
La Unió Europea, malgrat que l’ha reconegut, no ha apostat políticament per la producció agrària ecològica de manera ferma. A més, des de la guerra a Ucraïna i els efectes de la pandèmia de la Covid, hi ha hagut una regressió en aspectes ambientals. Europa importa molt producte ecològic de països tercers per poder disposar de productes certificats barats en els mercats consumidors del centre i el nord d’Europa, i els productors d’aquí estan molt cremats: han de sobreviure amb ajuts perquè, si no, no poden competir amb les importacions; i això no ajuda.
La petita pagesia ecològica queda bé per posar a l'aparador, però els esforços van dirigits a altres tipus de produccions i empreses
A més, els aliments ecològics d’importació no sempre responen al grau d’exigència que es demana als d’aquí… A això s’afegeix que les modes també influeixen, perquè en el món actual els consumidors es cansen ràpidament d’una cosa i en volen d’altres, com per exemple aliments de l’agricultura regenerativa, que no està controlada ni certificada. Crec que hi ha una necessitat d’actualitzar la imatge dels productes ecològics.
Abans has comentat que la producció ecològica ha entrat en la dinàmica comercial convencional.
Sí, perquè la comercialització dels productes ecològics es fa en gran part de forma convencional i ja hem dit que això perjudica la visió del producte ecològic i la coherència amb els seus valors. La producció ecològica hauria d’estar en la línia de la sobirania alimentària, de la protecció de la pagesia local, del desenvolupament endogen dels territoris. Aquesta contradicció és, en part, el pecat original del sector.
El mateix lobby ecològic, IFOAM, no ho té resolt. Què interessa més? Més hectàrees a tot el món en producció ecològica i més comerç internacional, amb l’impacte ambiental i d’imatge que això provoca, o menys hectàrees ecològiques però més a prop dels consumidors? Ningú ho ha resolt i ningú en parla. Potser podem fer un mixt i prioritzar els productes locals quan aquí n’és temporada i deixar que entrin aliments d’importació quan aquí no n’hi ha? I què vol dir exactament “aquí”? Cal parlar-ne, aquests aspectes són essencials.
I Europa no pot reglamentar-ho?
Europa no entrarà a regular aspectes comercials, es queda en la part productiva i en la transformació, perquè vol que el producte dels països emergents pugui arribar als mercats de consum i poder continuar el joc del comerç internacional. Jo estic disposat a comprar un producte ecològic, però si en lloc de 15 val 2, doncs millor. Però a aquest preu no me’l poden fer els meus conciutadans, que viuen al mateix nivell econòmic que jo; només me’l poden fer en altres països amb mà d’obra més barata, menys drets laborals, menys exigències de control…, encara que la certificació l’estan fent majoritàriament les mateixes entitats que certifiquen aquí.
Així doncs…?
Per tant, hem de fer un segell ecològic local des d’aquí, liderat pels propis operadors i amb la participació dels consumidors.
Un dels cavalls de batalla ara mateix és l’entrada en escena del segell d’agricultura sostenible que està impulsant el Departament. Què et sembla?
La producció sostenible (PAS) és la producció integrada 2.0, però amb ínfules. La PAS, igual que la producció integrada, és interessant per aconseguir que la producció convencional es faci de la millor manera possible, però això no s’ha de vendre al consumidor amb un segell que el confongui.
La producció convencional s’ha de fer el millor possible, i qui ho faci, que rebi els ajuts bàsics per als agricultors, i qui no ho faci prou bé, que no en rebi. Però vendre un producte convencional al consumidor amb un segell de sostenible, un producte en què s’han utilitzat pesticides, és un engany. Si es vol fer un segell de sostenible que reconegui més àmbits que el productiu, com volen fer amb la PAS, només tindria sentit fer-ho per a la producció ecològica, que és el sistema productiu més sostenible, amb totes les seves carències i dificultats.
D’on va sortir la idea de la PAS?
No ha estat un projecte polític, en realitat, perquè ja he comentat que no hi ha un full de ruta de política agrària de país. Aquest segell neix dels mateixos tècnics del Departament i de l’IRTA, que l’han posat sobre la taula perquè dona resposta a tots els qui no estan disposats, o no poden assumir els estàndards de la producció ecològica, però volen anar al mercat amb un producte que s’hi assembli. Vaja, un “greenwashing” de manual.
El Reglament Europeu es fa des dels països del Nord?
Sí, bàsicament des del centre-nord d’Europa. Les normes estan fetes per garantir l’aliment ecològic davant dels consumidors i el pes majoritari d’aquests consumidors sempre ha estat més al centre i al nord d’Europa que al sud. Nosaltres formem part de l’àmbit europeu, però històricament hem fet el paper de país tercer “intern”, produint a preus més baixos per vendre als consumidors del centre i el nord, amb un poder adquisitiu més elevat. I crec que seguirà així, sobretot si la nostra societat i la nostra classe política no tenen cap ambició de disposar d’un sistema agroalimentari propi ni defensen una posició clara al respecte.
En algun moment has comentat que la Unitat de Producció Ecològica no està en el lloc adequat en l’organigrama del Departament.
La Unitat, en l’organigrama, depèn del Servei d’Ordenació Agrícola (abans d’Agricultura) des de fa més de 30 anys i mai s’ha mogut. Per què no s’ha mogut, després de tants anys, tenint en compte que la producció ecològica és un tema transversal, que inclou produccions agrícoles, ramaderes, transformació i indústria alimentària, formació, recerca…? Mantenir la Unitat com un petit bolet amagat dins d’un servei d’àmbit limitat demostra que el Departament i els polítics als quals els toca l’àmbit agrari no tenen cap interès real en quest sector, les seves possibilitats i la seva necessitat com a país.
Com està l’actual Pla d’Acció de la Producció Agroalimentària Ecològica?
Bona pregunta, jo me l’he fet moltes vegades (riu). Crec que aquest pla d’acció no existeix realment, ni per al govern que hi havia quan es va preparar ni per a l’actual, que se l’ha trobat en herència.
Però té unes accions previstes i un pressupost aprovat…
Tu has vist resultats pràctics i palpables d’aquest pla? A més, a la darrera taula sectorial, les responsables polítiques actuals van dir que el govern s’estava replantejant l’existència de tants plans d’acció que hi havia en marxa. Imagino que tots eren heretats i que segurament agafaria només algunes accions de cadascun d’ells. I ningú del sector va obrir la boca ni va preguntar res… 🍀
