El BRF o brancam verd estellat són restes triturades de branques joves d’arbres o arbusts llenyosos. L’apliquem al camp perquè accelera els processos de formació del sòl i promou la seva autofertilitat. En aquest article, expliquem com funciona, com utilitzar-lo eficientment i comparem el seu paper amb el compost i el biocarbó.
Text: Gemma Comella. Associació L’Era.
Pila de BRF | Imatge d’arxiu.
En altres entrades hem estat parlant de diferents materials que ajuden a millorar els sòls agrícoles: compost, fems frescos i biocarbó. Ara és el torn de parlar d’un recurs que sovint és molt a l’abast i amb el qual podem cobrir, nodrir i guarir el sòl: el brancam verd estellat, és a dir restes triturades de branques joves d’arbres o arbusts llenyosos.
Com que inicialment, als anys 80, aquest tipus d’esmena es va començar a desenvolupar al Quebec (Canadà), és comú que s’anomeni BRF, que són les sigles de Bois Raméaux Fragmentés, i que vol dir literalment fusta rameal fragmentada.
L’aplicació de BRF s’inspira en el funcionament dels ecosistemes forestals, en els quals l’entrada principal de nutrients del sòl prové de les branques, fulles i altres parts mortes dels arbres que hi viuen. I a banda de nodrir, el BRF també cobreix i guareix.
Els sòls més vius són els forestals, i la utilització de BRF permet reproduir aquest model natural, el del bosc, tot assegurant una coberta permanent sobre els sòls agrícoles que els protegeix de la radiació solar, dels extrems de temperatura i de l’erosió.
A diferència del que fa un adob o un compost, la incorporació de BRF no nodreix directament les plantes, però sí que accelera els processos de formació del sòl (pedogènesi) i promou la seva autofertilitat.
Durant la seva descomposició, el BRF permet que s’activi la biologia del sòl. Així, el sòl produeix el seu propi humus i augmenta la seva capacitat d’emmagatzematge d’aigua.
Amb l’ús de BRF, el resultat és un sòl sa, ric en vida i capaç de mantenir una elevada productivitat.
Quan els branquillons triturats (que són rics en molècules complexes, com ara sucres, aminoàcids, vitamines i minerals) s’incorporen directament al sòl, sense passar per un procés de compostatge, són ràpidament colonitzats pels fongs del sòl, que utilitzen aquestes molècules complexes com a font d’aliment.
Durant aquesta primera fase, anomenada metabolisme primari, que s’allarga durant diversos mesos, els fongs proliferen i immobilitzen temporalment el nitrogen, tant de la fusta com del sòl, per construir els seus propis teixits. Com a conseqüència, el nitrogen disponible per als cultius disminueix de manera transitòria i el creixement de les plantes es pot alentir, excepte en el cas de les lleguminoses que, gràcies a la simbiosi amb bacteris fixadors de nitrogen, són capaces d’aprofitar el nitrogen atmosfèric i aleshores no en tenen carència. Aquest efecte és conegut com la fam de nitrogen.
En una segona fase, els fongs comencen a degradar la lignina, deixant exposats els altres components de la fusta, principalment la cel·lulosa i l’hemicel·lulosa. La descomposició d’aquests compostos genera molècules senzilles que poden ser assimilades pels bacteris del sòl.
En aquest procés també intervé la fauna del sòl (col·lèmbols, àcars, cucs de terra, etc.), que s’alimenta dels fongs i barreja la matèria orgànica amb les partícules minerals. Les seves dejeccions esdevenen, al seu torn, una nova font de nutrients per als bacteris.
Al cap d'un any, aproximadament, el sòl experimenta una transformació profunda recuperant una intensa activitat biològica i augmentant el contingut d'humus de manera significativa
Paral·lelament, s’estableixen associacions simbiòtiques entre les arrels de les plantes i els fongs, conegudes com a micorrizes. Aquesta relació permet que les plantes augmentin la seva capacitat d’absorbir aigua i nutrients minerals, mentre que els fongs obtenen dels vegetals els sucres produïts mitjançant la fotosíntesi.
Al cap d’uns mesos, aproximadament un any, el sòl experimenta una transformació profunda: recupera una intensa activitat biològica i el contingut d’humus augmenta de manera significativa. La presència d’aquest humus i la gran diversitat d’organismes que hi habiten constitueixen la base de l’”efecte BRF”. Amb el pas dels anys, el sòl esdevé progressivament més estructurat, més esponjós i més fèrtil. Com a conseqüència, disminueix la necessitat de reg i de control de les herbes espontànies, mentre que les plantes creixen de manera més equilibrada i presenten una resistència més elevada davant de les plagues i de les malalties.
En la primera fase de degradació del BRF hi ha aquest consum de nitrogen per part de la microbiologia del sòl. I a mesura que augmenta l’activitat de la fauna i dels microorganismes del sòl, el nitrogen immobilitzat és progressivament remineralitzat i torna a estar disponible per als cultius.
Per aquest motiu, es recomana aplicar el BRF entre la tardor i finals de l’hivern, moment de baixa demanda de nitrogen per part del cultiu. Així, quan arriba la primavera, el procés d’immobilització ja està força avançat i les plantes poden beneficiar-se d’un sòl més actiu biològicament i amb una disponibilitat de nitrogen en recuperació.
Altres opcions són barrejar el BRF amb algun material ric en nitrogen o bé sembrar lleguminoses o moniato l’any d’aplicació del trinxat de branca (vegeu l’aparat final de l’article).
El BRF és un material fresc que conserva una composició molt similar a la de la fusta viva. En canvi, els composts són materials que han experimentat una intensa transformació biològica. Durant aquest procés es consumeix una part important dels compostos orgànics més fàcilment degradables, de manera que el seu perfil nutritiu és diferent del de la fusta fresca.
L’interès del compost rau en el fet que una part dels nutrients ja es troben en formes més disponibles per a les plantes. Per aquest motiu, el compost actua principalment com una esmena orgànica amb efecte fertilitzant, mentre que el BRF aporta sobretot carboni estructural que alimenta els organismes del sòl i afavoreix la formació d’humus.
A grans trets i alguns matisos, es podrien comparar així:
Es pot aplicar principalment de dues maneres:
Per als arbres i arbustos es recomana un encoixinat d’uns 10 centímetres de gruix, mantenint sempre lliure el coll de la planta per evitar problemes sanitaris. Això equival aproximadament a 80-100 litres de BRF per peu.
En horticultura és suficient una capa de tres a quatre centímetres, que es pot mantenir amb petites aportacions periòdiques de BRF.
En cultius herbacis extensius requereix aplicar tècniques de mínim treball del sòl, ja que una llaurada profunda enterraria les estelles de fusta a una profunditat excessiva. En aquestes condicions, hi hauria menys oxigen disponible i la seva descomposició aeròbica es veuria dificultada. Aquí també estem parlant d’uns dos centímetres de gruix.
A L’Associació L’Era estem experimentant amb el BRF en sòls hortícoles des de fa cinc anys en el marc de diferents projectes amb centres de recerca. A l’inici de l’experimentació, a la tardor, es fa una aplicació de 150 tones/hectàrea; i en els anys successius s’hi apliquen de l’ordre de 20 tones/hectàrea, que vindria a ser l’anomenada “ració del sòl”, i que permet retornar allò que extraiem del sòl en forma de matèria orgànica fresca, per tal de no degradar-lo, sinó al contrari.
Els resultats mostren una millora del sòl pel que fa a nivells de matèria orgànica, activitat biològica, diversitat biològica i estructura. A més, la lixiviació de certs nutrients es redueix en les parcel·les amb BRF. I en termes de producció, en la darrera campanya ha estat superior en les parcel·les amb BRF que a les parcel·les control en totes les finques de l’assaig.
Assaig al Circell amb faveres. A l’esquerra amb BRF i a la dreta sense BRF. Les faves de l’esquerra són més grosses que les de la dreta. | Imatge d’arxiu.
A Catalunya, gràcies als projectes Regensol i Regensol+, s’ha experimentat a escala productiva l’ús de BRF en horticultura per a la regeneració del sòl. D’aquest projecte n’ha sortit el mètode “Carboniato”, que consisteix a sembrar el moniato com a primer cultiu després de l’aportació massiva de BRF al sòl. El moniato és una planta que no es veu afectada per la fam de nitrogen que pot originar el BRF i, finalment, quan es recull el tubercle, el sòl ha millorat molt en termes de fertilitat.
