El Pla d’Acció per a la Fertilització, que ha aprovat aquest any la Comissió Europea, reconeix que ens trobem en una situació de dependència d’importacions sotmeses a l’equilibri geopolític mundial. Les guerres d’Ucraïna i del Golf Pèrsic han evidenciat una fragilitat del sistema alimentari europeu que pot fer fallida per la seva base. A més, estructuralment encara es manté en el paradigma de la terra entesa com a substrat que s’enriqueix només a partir de l’aportació d’insums. En aquest article, l’autor analitza el Pla proposat, els seus pros i contres, el que inclou i també el que no i, sobretot, ens assenyala una escletxa a través de la qual podria obrir-se pas la fertilització a partir del coneixement i l’impuls del sòl viu.
Text: David González Sánchez. Canal Transición Ecológica @davidsustraiak a Substack.com.
Aplicació de fertilitzant | Imatge de Alexander Fox – planet_fox, a Pixabay.
El mes de maig, la Comissió Europea va publicar el seu Fertiliser Action Plan (COM[2026] 310), un document que va generar reaccions immediates en tot el sector agrari. Cristóbal Cano, secretari general de la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA, per les seves sigles en castellà) el va qualificar, des del Parlament Europeu, com a “vague, poc ambiciós i garrepa des del punt de vista pressupostari”.
El Pla ha estat rebut en el sector amb una decepció generalitzada: ASAJA va denunciar que no aporta fons nous i deixa qualsevol mesura de suport a la voluntat de cada Estat membre; Copa-Cogeca (entitat estatal que uneix agricultors i cooperatives agràries) el considera insuficient davant la magnitud de la crisi.
La dada que millor resumeix la paradoxa ve de la borsa: Yara, un dels grans fabricants europeus de fertilitzants, acumula un 48 per cent de revaloració en el que va d’any. La crisi empobreix l’agricultor i enriqueix la indústria. I el Pla de la Comissió no sembla haver alterat aquesta equació.
La crisi que va motivar el Pla és real i urgent. A l’abril de 2026, els preus mitjans dels fertilitzants nitrogenats a la Unió Europea se situaven entorn d’un 70 per cent per sobre de la mitjana de 2024.
L’augment estava impulsat, per una banda, per l‘escalada militar a Orient Mitjà des del 28 de febrer. Per una altra banda, pel tancament efectiu de l’Estret d’Ormuz al trànsit d’amoníac i d’urea (una regió que representa entre el 20 i el 30 per cent de les exportacions globals d’aquests productes).
S’hi sumen les sancions ja vigents sobre fertilitzants russos i bielorussos, i l’efecte d’anticipació generat per l’entrada en vigor del mecanisme d’ajust en frontera per carboni (CBAM1).
Davant d’aquest context, la pregunta que ens hem de fer és: què ens diu realment aquest Pla sobre el model de fertilització que Europa vol construir per als pròxims anys? I sobretot: deixa espai per a vies que vagin més enllà del model actual?
Cal començar pel que el document encerta.
El Pla assenyala sense embuts:
La crisi empobreix l'agricultor i enriqueix la indústria. I el Pla de la Comissió no sembla haver alterat aquesta equació.
Aquest diagnòstic coincideix amb el que hem argumentat en diversos articles al blog “Transición agroecológica” a Substrack: la dependència del procés Haver-Bosch és una vulnerabilitat estratègica del nostre sistema agroalimentari.
Com ja analitzem detalladament en un altre article, Europa no disposa de gas natural propi, la qual cosa fa que qualsevol pertorbació en els mercats energètics globals repercuteixi directament en el cost de la producció d’aliments.
El Pla també fa un pas que no és menor. El document afirma literalment que “la Comissió donarà suport al desenvolupament i l’adopció de fertilitzants ecològics”, i esmenta les solucions microbianes i les tecnologies de reciclatge de nutrients com a línies de treball prioritàries.
Que aquesta formulació aparegui en un document estratègic d’aquest nivell obre espai per a debats i polítiques que fins ara estaven fora del marc oficial. La pregunta ara és què entén la Comissió exactament per “fertilitzant ecològic” i qui tindrà capacitat de definir-ho quan arribi el moment regulador.
Dit això, la resposta estructural que proposa el Pla mereix una lectura crítica.
L’eix principal del Pla no és reduir la dependència d’insums externs, sinó produir-los a Europa de forma més sostenible:
La nostra agricultura continuarà depenent de cadenes de subministrament llargues, industrials i controlades per actors sobre els quals la pagesia no pot influir
Són mesures que redueixen emissions però no resolen el problema de fons: l’agricultura europea continuarà depenent de cadenes de subministrament llargues, industrials i controlades per actors en què l’agricultor no pot influir.
El que el Pla no contempla és la direcció més lògica: apostar per la sobirania de cada territori, de manera que produeixi la seva fertilitat a partir dels seus recursos, com una estratègia de reducció de la dependència. Això implica apostar per una fertilització que tanqui els cicles de nutrients a escala local i redueixi progressivament la necessitat d’entrades externes. Menys exposició a la volatilitat dels mercats globals, a les tensions geopolítiques i a les decisions d’actors que s’escapen del control de l’agricultor.
Un dels eixos més concrets del Pla és l’aposta per facilitar l’ús de digestats —els efluents que queden després de la digestió anaeròbica en plantes de biogàs— com a alternativa als fertilitzants sintètics.
La proposta té una coherència des del punt de vista de l’economia circular industrial: els purins i els fems animals generen enormes quantitats de nitrogen que actualment suposen un problema de contaminació i que ben gestionats podrien tornar al camp com a nutrients.
No obstant això, hi ha raons tècniques per a no equiparar aquesta via amb una transició cap a la fertilització regenerativa i val la pena explicar-les.
L’altíssima concentració de nitrogen soluble i matèria orgànica de fàcil descomposició pot desequilibrar la relació bacteri-fong del sòl, inclinant-la en favor del creixement bacterià i provocant una explosió microbiana que consumeixi l’oxigen del sòl i generi condicions anaeròbiques indesitjables.
Al mateix temps, els fongs —especialment les micorrizes— es veuen perjudicats per l’excés de sals i la falta de material lignocel·lulòsic, amb efectes negatius sobre la formació de macroagregats i l’estructura del sòl a llarg termini.
Així mateix, la presència d’amoníac en els purins és perjudicial per als nematodes beneficiosos i els artròpodes, que tenen un paper fonamental en l’alliberament de nitrogen orgànic a través dels processos de depredació.
Si es produeixen condicions anaeròbiques per sobrecreixement bacterià, els protozous —amebes, flagel·lats— moren o entren en latència. Es perd així biodiversitat funcional, que és exactament el que sosté la fertilitat biològica del sòl.
L'amoníac en els purins és perjudicial per als nematodes beneficiosos i els artròpodes, que tenen un paper fonamental en l'alliberament de nitrogen orgànic a través dels processos de depredació
El purí, en ser dens i líquid, pot segellar els porus del sòl. En condicions anaeròbiques, les fermentacions poden generar alcohols perjudicials per a les arrels. Aquestes condicions són el brou de cultiu ideal per a bacteris facultatius, patògens i nematodes rizòfags perjudicials, que no trobaran competència amb la microbiota aeròbica beneficiosa.
Hi ha, a més, una dimensió territorial que és molt important. L’aposta pels digestats com a eix de la fertilització bio-based europea consolida el model de ramaderia intensiva concentrada que genera els purins de partida. Les macrogranges porcines del Llevant o de Castella no són una font neutra de matèria primera per a la bioeconomia circular: són el resultat d’un model productiu que externalitza els seus costos ambientals —contaminació d’aqüífers, emissions d’amoníac, pressió sobre ecosistemes locals— en els territoris on s’instal·la.
Legitimar aquest model com a engranatge de la transició energètica agrària mitjançant la valorització dels seus residus és una decisió que mereix un debat en profunditat.
Hi ha una absència en el document que diu molt sobre el marc conceptual des del qual està escrit.
En cap de les seves vint pàgines el Pla tracta el sòl com un sistema biològic capaç de produir fertilitat per ell mateix. El sòl apareix exclusivament com a receptor de nutrients: una “cosa” a la qual s’aplica NPK (nitrogen, fòsfor i potassi) —en format mineral, orgànic o reciclatge— sempre des de fora, sempre com a entrada externa que cal garantir, abaratir i descarbonitzar.
La comprensió que un sòl biològicament actiu —amb la seva xarxa microbiana funcional, els seus fongs micorrízics, la seva fauna edàfica en equilibri— pot mobilitzar nutrients immobilitzats, fixar nitrogen atmosfèric, quelar minerals i transferir-los a la planta d’una manera que cap fertilitzant de síntesi pot replicar no forma part del marc analític del Pla. Està absent.
Això és un problema major. Si el sòl és un substrat passiu, l’única resposta possible a la crisi de fertilitzants és garantir el subministrament extern d’insums, en versió més verda i més autònoma. Si el sòl és un sistema viu, la salut biològica del qual determina directament la seva capacitat de nodrir els cultius, llavors la transició real passa per gestionar aquesta biologia: hi ha coneixement i evidència científica suficient per tenir en compte models de fertilització que consideren el sòl com un element viu.
La fertilitat no és només una qüestió de nutrients disponibles en solució. És el resultat d’una xarxa de relacions biològiques —entre bacteris, fongs, protozous, nematodes, artròpodes…— que mineralitzen, transporten, estabilitzen i transfereixen nutrients mitjançant processos que la química analítica convencional amb prou feines comença a comprendre.
El document presenta algunes oportunitats i enfocaments que convé tenir en compte.
La Comissió anuncia que regularà la definició de la categoria “fertilitzant bio-based” i que estudiarà com crear mercats líders per a aquests productes. Aquest procés de definició és una finestra crítica: depenent de com es redacti, pot incloure o excloure els biofertilitzants elaborats a escala de finca i de cooperativa.
Si la definició es construeix a mida dels grans productors industrials —amb requisits de traçabilitat, anàlisi i certificació que només poden complir actors amb capacitat industrial—, els petits productors i les cooperatives quedaran fora del marc favorable, o sotmesos a una càrrega burocràtica que destruirà el seu principal avantatge: el cost baix i l’accessibilitat.
En cap de les seves vint pàgines, el Pla tracta el sòl com un sistema biològic capaç de produir fertilitat per ell mateix
El Pla recomana també que els Estats membres desenvolupin eco-esquemes de la PAC específicament orientats a la millora de l’eficiència en fertilització i a la substitució de fertilitzants sintètics per alternatives orgàniques.
A Espanya, això significa que el Pla Estratègic de la PAC podria finançar el compostatge en finca, plans de nutrició basats en la gestió biològica del sòl i formació tècnica en biofertilització. La porta està entreoberta i cal empènyer des d’aquí.
El Pla també crida a estendre els serveis d’assessorament agrari per cobrir la gestió sostenible de nutrients. És una oportunitat perquè el coneixement sobre fertilització orgànica regenerativa, elaboració de biofertilitzants i gestió biològica del sòl entri en els sistemes oficials de formació i extensió.
La pressió organitzada del sector agroecològic pot marcar la diferència entre que aquests serveis s’orientin cap a l’agricultura de precisió o cap al coneixement agronòmic profund que permet a l’agricultor llegir i gestionar el seu sòl.
Cada vegada que esclata una crisi de fertilitzants —el 2022 amb la guerra a Ucraïna, el 2025-2026 amb l’Estret d’Ormuz— la resposta institucional segueix el mateix patró: diversificar proveïdors, fer costat a la indústria domèstica, buscar alternatives més netes al mateix model. El sistema es modernitza, però no es qüestiona.
La pregunta que aquest Pla no es fa, i que nosaltres sí que volem fer, és més senzilla: quina part de la fertilitat que avui comprem en el mercat global podríem produir nosaltres mateixos, des del sòl, des de la finca, des de la cooperativa local?
No és una pregunta retòrica. En les anàlisis que hem publicat sobre el potencial de la fertilització orgànica regenerativa en el context espanyol, hem vist que la bretxa entre la fertilització convencional i el que un sòl biològicament actiu pot aportar és molt menor del que el paradigma dominant suggereix.
La matèria orgànica ben gestionada, els biofertilitzants elaborats amb materials locals, la diversificació de cultius que fixa nitrogen atmosfèric de manera natural: totes aquestes eines estan disponibles, són accessibles i no depenen de cap carreró geopolític.
El Fertiliser Action Plan de la Comissió Europea és un pas. Reconeix vulnerabilitats reals i obre algunes portes útils. Però no és la transició que l’agricultura europea necessita: és la modernització tecnològica del sistema de dependència que ja tenim.
Per a la transició de veritat —la que construeix fertilitat des de baix, des del sòl viu, des del coneixement col·lectiu d’agricultors i cooperatives— continuem necessitant construir el marc que Brussel·les encara no ha estat capaç d’imaginar.
I això, en bona part, depèn de nosaltres. 🍀
