Text: Gemma Comella. Associació L’Era.
Els prats i les pastures són aliats clau davant la crisi climàtica: afavoreixen la biodiversitat, milloren l’estructura i la capacitat de retenir aigua dels sòls i contribueixen a regular el microclima. Aquest article explora estratègies per fer més resilients els sistemes ramaders basats en l’herba i presenta experiències i iniciatives com GrassConnect i els Dimarts de l’Herba.
Porcs pasturant en una devesa | Imatge de Jamonseleccion a Pixabay.
Els sistemes ramaders basats en l’herba i les pastures són fonamentals. Produeixen aliments d’alta qualitat alhora que ofereixen serveis ecosistèmics essencials com ara el segrest de carboni, la purificació de l’aigua, la regulació del cicle de l’aigua i el manteniment de paisatges emblemàtics. També afavoreixen la biodiversitat a fora i a dins el sòl, i són una clara infraestructura per a la prevenció d’incendis forestals.
Tanmateix, els prats i les pastures són sistemes que es troben cada cop més amenaçats: sovint s’enfronten a la intensificació de la producció ramadera, o bé són zones marginals condemnades a l’abandonament. Des de fa un temps, tot plegat s’agreuja degut a la crisi climàtica o podem dir-ne canvi global.
Després d’haver passat un estiu molt sec i extremadament calorós, els experts ens diuen que els models climàtics d’abast global indiquen que l’episodi extrem conegut com a «Super El Niño» condicionarà la circulació atmosfèrica.
El seu impacte alterarà el patró de borrasques a l’Atlàntic Nord de cara a la tardor i l’hivern del 2026/2027. Les prediccions per als mesos de setembre, octubre i novembre mostren temperatures més càlides a tota la península Ibèrica, amb un senyal especialment marcat al nord, l’est, les Illes Balears i les Canàries. També destaquen les prediccions de la precipitació, que seran superiors a la mitjana tant al nord-oest peninsular com al vessant mediterrani i a les Illes.
Per retenir la màxima quantitat d'aigua a dins el sòl, cal que aquest tingui una bona estructura. I això sovint passa per una taxa alta de matèria orgànica
Sabem que la vegetació és un gran regulador de la temperatura, però ai las!, sense aigua no tenim vegetació. I si realment ens han d’arribar pluges en forma de tempestes intenses i sobtades, semblaria que el que hem de fer és trobar la manera de retenir a dins els nostres sòls la màxima quantitat d’aigua que cau del cel. De manera que en els períodes de sequera, aquesta aigua del sòl pugui anar alimentant les plantes que ajudaran a “refrescar” localment el clima.
En el clima sec mediterrani, el paper climatitzador de l’arbre ha de ser especialment desitjat i buscat. La devesa n’és un bell exemple i perdura des de fa diversos segles. Estesa sobre prop de 4 milions d’hectàrees al sud-oest de la península Ibèrica, aquest sistema agroforestal associa prats i cultius cerealistes amb arbres dispersos (sobretot alzines i sureres). Hi pasturen durant tot l’any ramats mixtos (porcí, oví i boví).
Allà on sense arbres només hi hauria prats pobres i ressecs o formacions arbustives baixes, s’hi troben ecosistemes estratificats amb una gran biodiversitat. La regulació del microclima per part de l’arbre contribueix a protegir el bestiar i els sòls de la forta insolació, del gel i del vent, com també a allargar el període de disponibilitat d’herba.
Imatge d’una pastura on l’efecte de l’arbre és una herba més esponerosa al seu voltant. | G.C.
Un altre exemple, que encara avui trobem al Pirineu, és el paisatge de camps closos, “bocage” en francès. És un tipus de paisatge caracteritzat per un mosaic de camps i prats, les parcel·les dels quals estan delimitades i envoltades per una xarxa densa de tanques vegetals vives, marges, bosquets i arbres aïllats, formant un entramat natural favorable a la ramaderia, a la biodiversitat i a la climatització de l’ambient.
Amb el bocage es busca:
– reduir la temperatura localment diversos graus
– temperar l’aridesa de zones amenaçades per la desertificació
– fer l’espai productiu.
Paisatge de camps closos o bocage a Llívia | Imatge de Mark Cat a Wikimedia Commons. (IRTA). CC-BY-SA 3.0
I segurament podríem dir que un sistema de pastura permanent és més resilient a llarg termini i davant un escenari de sequera que un sistema anual, on llaurem cada any el sòl. En un sistema de pastura permanent hi acostuma a haver diversitat d’espècies, amb la qual cosa sempre hi podem trobar alguna espècie més resistent a les condicions hídriques adverses.
A més, un sistema permanent manté un sòl més ben estructurat, amb capacitat més alta d’emmagatzematge d’aigua. I si bé és cert que els primers anys d’implantació poden no ser tan productius, un cop ben implantat aquest sistema i fent-ne un bon maneig ramader, les produccions poden ser equiparables a un sistema anual.
Treballar amb les línies clau, rases d’infiltració i basses d’infiltració és una altra estratègia molt interessant per ajudar a fer més resilients prats i pastures. En el vídeo Regenerando el desierto de los Monegros, podem conèixer una experiència real no massa lluny d’aquí i amb clima àrid.
A l’associació L’Era estem treballant la qüestió de les pastures des del projecte GrassConnect. És un projecte europeu dedicat a protegir les activitats ramaderes basades en pastures. Es treballa en col·laboració amb persones ramaderes, tècniques, centres investigadors, empreses, administracions públiques i la societat civil. Tots ells organitzats en forma de 13 centres multiactor i situats en 11 països diferents.
Es tracta de combinar l’evidència científica i el coneixement local i transformar-los en solucions pràctiques i econòmicament viables que equilibren la ramaderia productiva, la salut dels ecosistemes, la resiliència climàtica i el benestar dels ramaders.
Els pilars sobre els quals es treballa són:
Vaques pasturant vora un clos, al Berguedà | G.C.
A Catalunya hi ha un col·lectiu de ramaders i ramaderes que basen la seva producció en l’herba, i que es troba el primer dimarts de cada mes a una de les finques dels seus membres. Allà, en un entorn que els és molt familiar, els és fàcil explicar què fan i com ho fan, quins reptes es troben i quines estratègies o solucions adopten en el seu dia a dia. Així, intercanvien coneixement i experiència, se senten part d’una comunitat que evoluciona i que es referma en la seva idea de fer una gestió ramadera basada en la màxima producció d’herba, aplicant pràctiques de regeneració del sòl.
El fet que aquesta encertada iniciativa cada dia tingui més membres, el fet que hi hagi projectes d’abast europeu sobre pastures, i el fet que la FAO hagi declarat aquest any 2026 com l’Any Internacional de Pastures i Pastors ens fa pensar que la tendència de regressió d’aquests ecosistemes es podria veure revertida en un futur no massa llunyà.
